Quan a principi de temporada vaig marcar els objectius, el repte estrella era el creuament de l’Estret de Gibraltar, però abans la volta a la Dragonera... i per rematar esperava arribar en òptimes condicions a la Travessia de l’Estret de la Bocaina. En cap moment vaig pensar que aquesta última fos l’infern en que es va convertir i el repte en aigües obertes més difícil fins ara.
El dia abans durant el brífing vaig saber amb sorpresa que estava entre els cinc millors temps del test de 3 Km que havíem hagut de fer ( 40 min. 50 seg.). Això vol dir que sortiria al grup ràpid.
I va arribar el dia D i la hora H. A les 09:15, la sortida. De seguida em vaig trobar bé, tirava sense esforç en les primeres posicions del grup a un bon ritme i constant, fins aproximadament el primer avituallament. A partir d’aquí …. no se si va ser el volcà de la illa de Hierro … la qüestió es que el mar es va començar a moure d’una manera per mi fins llavors desconeguda. Al Mediterrani no passa això!. Onades de fins a 2,5 m. d’alçada i mar de fons ens portaven cap al sud oest quan la nostra direcció era sud est. Era molt difícil mantenir la trajectòria, no obstant els braços responien molt bé. Va ser a partir de la segona hora i fins la quarta quan va començar l’infern… . Quin “colocón”, deu meu!!!!. Vomitava tot el que ingeria , la sensació era idèntica a tornar un dia de festa i tirar-te al llit, tot donava voltes…i així durant dues hores i pico…i nedant…, vaig pensar fins a tres ocasions retirar-me, vaig tenir al·lucinacions, cares que em miraven des del fons del mar, personatges historics... Napoleo i contemporanis ( per l'estètica). Juro no havia begut res!!!… bé, res d’alcohol. La situació era surrealista. I les biodramines sense cafeina a la bossa, a l’habitació…a l’hotel!!!!!!!!!. A l’últim avituallament em vaig agafar entre dos canoes….però res, no hi havia manera de parar ni al cel ni al mar, voltes i mes voltes, no podia lluitar contra Vulcà i Neptú a la vegada… la illa de Lobos que sempre estava al mateix lloc i a sobre algú va dir que quedaven 5 km, per flipar!!!.
Amb memòria històrica, escrivint aquesta crònica des de la piscina de l’hotel amb una caipiriña al costat, jo crec que si vaig ser capaç de vèncer al Neptú i Vulcà, perquè a partir de la quarta hora vaig fer un reset i vaig oblidar que anava “més marejat que un gat dins una rentadora centifugant”. Va ser un treball mental i vaig tornar a nedar i vaig tornar a tirar i em vaig separar del grupet amb el que anava i vaig enllaçar amb un parell de nedadors més…. Quan vaig aixecar el cap la Illa de Lobos estava darrera i es tornava e veure el fons marí … . Ara si que acabo!.Encara em quedava una mitja horeta… .Passades 14:30 hores arribava a Fuerteventura. 5 h i 17 minuts desprès d’haver nedat entre 19 i 20 Km, en 11è lloc dels 135 participants.
Tant l’organització com nedadors que han participat en altres edicions asseguraven que era l’any on les condicions havien estat més dures, hi havien hagut més nedadors que no la van finalitzar ( uns vint) i més gent va entrar fora de control( uns setanta, van allargar l'hora de tancament). La veritat es que en el meu cas ho vaig passar molt malament… ara mirant enrera estic orgullós d’haver finalitzat el repte i sobretot d’haver guanyat la lluita a totes les circumstàncies adverses que ens vam trobar i en especial a la meva ment.”
VIDEO DE L'ARRIBADA!
Hola Víctor,
ResponEliminaEn fi, una bogeria de travessia, amunt i avall com si estiguéssim en el programa de centrifugat d'una rentadora. I aquell espigó de Corralejo que no arribava mai!.
El que em preocupa es que ha passat una setmana, no deixo de pensar-hi i ja tinc ganes de què arribi la propera. Síndrome d'Estocolm. De fet, ara mateix estic veient a Napoleó vestit amb neoprè i dient-me que l'acompanyi nedant a Santa Helena.
Ramon Tarragó
jajajajajaj!!!!!!!
ResponEliminat'haig de dir que passat un temps i després de reflexionar..... no se si era Napoleo o el germà..... igual em vaig confondre.