HEM NEDAT A L'ESTANY SENSE LLUNA PLENA

Segons la Wikipedia, " l'esport de l'aquatló consiteix en una carrera contínua que consta de dues parts; nedar i cursa a peu", no diu res mes, per tant entenc que no és precís que hi hagi inscripció, ni preu, ni concentració de centenars d'aquatletes amb els colzes preparats...per fer una aquatló.

El passat Dissabte dia 07/09, juntament amb els amics Pep Vivas i Jose Luis Bago, ens vàrem dirigir al Pirineu  per participar en la Primera Aquatló de Muntanya Pirata de la Cerdanya, organitzada per nosaltres mateixos i totalment gratuïta. El repte era coronar el cim del Puigpedrós i travessar nedant l’estany de Malniu.

Pocs  minuts abans de les 8 del matí sortíem del Refugi de Malniu en direcció el cim del Puigpedrós ( 2912 m), puntuals, doncs l’organització no havia fixat hora de sortida.  Aprofitant un “despiste” d’en Pep, el Jose Luis i jo mateix ens vàrem  escapar...però ràpidament vàrem  sentir els crits a la  nostra esquena d’en Pep...ens havíem equivocat de camí, no havia servit de res el desgast extra. Quina porqueria d’organització que no havia marcat el camí!.

Portàvem una bona estona de camí costerut, amb la llengua fora i  vigilant-nos. Havíem arribat al Coll de les Mullleres ( 2500 m) i la boira se’ns va empassar. Vàrem decidir esperar avituallant amb  una bossa de pipes que portava en Pep. La boira no marxava, així que vàrem decidir  fer un pla B ( com l’Artur Mas). El nou recorregut consistia en arribar  a l’Estany des d’on estàvem, muntanya a través , guiant-nos només amb els nostres instints. L’empresa era arriscada i havíem d’estar atents a qualsevol fugida dels companys...

 Després de caminar unes tres hores per fi arribem al Llac del Refugi de Malniu ( que no al de Malniu). Ens disposem a iniciar la part aquàtica de la proba. El Pep manifesta que té la intenció de disputar la proba aquàtica  a “pèl integral” però la  sensació de sentir-se observat, fa que desisteixi. El Jose Luis fa fotos. Finalment  jo aconsegueixo  tirar-me a la gèlida aigua de l’estany a 2100 m d’alçada i ser FINISHER de la 1º AQUATLO PIRATA DE MUNTANYA CERDANYA 2013!!!!

Una reflexió: es pot ser esportista sense guanyar medalles...ni sortir a la tele...ni ser competitiu als 40?

Balanç 2012-2013

Temporada 2012-2013. Estic satisfet de poder  seguir explorant els meus límits, encara no els he trobat….Les aigües obertes és un esport en que intervenen moltes variables, no el millor nedador de piscina assoleix finalitzar una proba d’ultra distancia. Salvant les distàncies podria semblar-se a  l’alpinisme…tot i que les aigües obertes té un fet diferencial, és  l’única activitat que és desenvolupa dintre del propi medi,  per tant s’incrementen les dificultats i baixen les  probabilitats de finalitzar un repte.

Així doncs, aquest any:

-           211 x 100: Tot i que no és una proba d’aigües obertes jo la califico com la gran fricada de l’any.

-          Ultra Formentera-Eivissa, al final van sortir 32 Km en onze hores i mitja…es va fer molt pesat i malgrat  l’estrés de no  agafar l’avió… vàrem arribar a Santa Eularia.

-          Medes-Formigues, la millor sense cap tipus de dubtes, i  xoc amb “tauró” inclosa.

-          Canal de Menorca: No vàrem arribar, no vàrem assolir el repte, però vàrem saber renunciar després de nedar  32 Km a contracorrent en condicions molt adverses….es va perdre una batalla, però no la guerra.

Com diría TORREBRUNO, “ lo importante es participar y divertirse!!”.

Ha sigut un any de descobertes….la millor, la del grup Natació-BDN, he descobert petroli sota un pont…. Per fi he deixat d’anar a nedar sol al mar.

Però hi han coses que segueixen igual… difícil de canviar…seguim vivint en un país de “pandereta”, on (com llegia recentment) és més important el pentinat del Sergio Ramos que una nedadora d’aquí faci dos rècords del mon.

El futur es incert, aquesta és la gràcia,…però també il.lusionant....( i hasta aquí puedo leer...)

Canal de Menorca. 40K. Contra viento y marea...

Projecte esportiu: Creuar el Canal de Menorca nedant. 40 Km. ( MENORCA-MALLORCA)

Projecte Solidari: Recaptar fons per l'associació Pallapupas. Els pallassos que es dediquen a portar una mica d'alegria als nens malalts ingressats als Hospitals de Catalunya. www.elmeugradesorra.org/a-bracades-solidaries1.

Data: 28/07/2013.

........................

CRONICA: Contra viento y marea.....

 

5:00 am. Port de Cala d’en Bosch. Preocupat,  el mar seguía revoltat. Últim  dia i última oportunitat.

05:45 am: Apareix una de les embarcacions que em venen a buscar. Tots esperen  just davant del Far del Cap d’Estruitx.

06:40. Minut de silenci, per la recent desaparició de l’alpinista Xevi Gomez, el cosí del David Preses. Iniciem l’aventura.

07:30. Primer avituallament. Sorpresa, els nostres avituallados marejats.  Vomiten.  Hem d’esperar a que es recuperin. Realment el mar està molt mogut!

Tot i les condicions el ritme  era  excel.lent. A meitat de la travessia vaig fer un càlcul mental. Podiem  arribar a Mallorca en unes dotze hores  tenint en compte inclús les dificultats de l’última part. No obstant,  havien abandonat dos companys, en Pep i en David i això era un cop.  L’equip Musclos, el meu, es fragmentava. La meva experiència em deia que ara mes que mai  haviem d’anar junts, aquest era el pacte, per això era un repte col.lectiu. Una persona despenjada es podía desgastar mentalment molt.... Tot i que el meu estat físic era perfecte, l’estat  del mar feia que el  meu nivell d’agobiament  augmentés.

Passen  els avituallaments,  les hores, les onades…  totes en sentit contrari a on anem, ni un minut de descans, el mar està  innadable. No estic disfrutant com d’altres vegades. La predicció deia que a partir del migdia el vent afluixava i per tant la nedada  havia de ser més plàcida. Es tractava d’aguantar.

 “ I així, contra un vent cada vegada més fort i unes onades que per moments arribaven als dos metres, hem continuat amb la idea d’arribar a la costa mallorquina”. De fet ja veiem la silueta del nord de Mallorca. La fita estava a tocar.

Però la  predicció va fallar.

“ ... no ha pogut ser. A només 8 Km de la costa, després de deu hores i més de 32 Km a l’agua, ens hem vist forçats a sortir de l’aigua per la nostra seguretat i complint amb la recomanació de Comandancia Marítima. La força del mar ja passava de sis i les onades de tres metres. Impossible seguir sense posar-nos en risc”.  Al pujar a l’embarcació es quan ens hem adonat de la situación No havia vist mai unes onades tant altes, increíble!. M’he convençut que hagès sigut imposible arribar.

No hem arribat. Ho hem intentat. L’equip dels Musclos hem nedat 32 Km a contracorrent. L’equip del Cormorants 25 Km. Convençut de que “ SI ES POT!”.

Gracies a tots els que han fet aportacions per portar un somriure als nens malalts. Podeu seguir fents aportacions a: www.elmeugradesorra.org/a-bracades-solidaries1.

Felicitats als meus companys que han sapigut entendre que es tractava d’un repte col.lectiu.

Jo,passada una setmana del repte i tornant de la cloenda de BCN 2013, content…. feliç per molts motius, molts relacionats amb el liquid transparent. Espero  que a partir de demà molts nens i nenes vulguin ser també del Planeta Aigua…

  HEM PERDUT UNA BATALLA,  NO LA GUERRA!!!!!!!!!!!!!!

( en cursiva fragments de la crónica del Carles Cespedes).

 

 



 

 

 



Illes Medes-Illes Formigues. 22/06/2013.

Feia molt temps que tenia ganes de nedar aquesta travessia. Trobava un punt de romanticisme l’unir les Medes i les Formigues travessant la zona més salvatge i bonica de la Costa Brava. Era un misteri saber si la mar seria tan brava com l’anomenen.

Puntuals vàrem començar l’aventura.  En el meu cas, conservador i expectant davant l’incertesa del que ens oferiria  el “Gran Blau” de camí a les Formigues. El dia era magnífic, el mar en calma…tot per deixar-se portar...

“ si em dius et vull….que el sol faci el dia molt més llarg….I així robar, temps al temps d’un rellotge aturat….que tinguem sort i que trobem tot el que ens va mancar….ahir”

Anàvem alineats, era un plaer... gairebé un orgasme … . Captivat pel moment no m’havia adonat que  a una cinquantena de metres   hi havia  algú  nedant.-  Potser un espotani que ens acompanya al principi de l’aventura?.  Vaig apretar però no l’agafava. - Que estrany-  vaig pensar. L’espontani era en Pep,   havia sortit  sprintant.  ( ;-) )

“i així pren, i així pren…tot el fruit que et pugui donar…el camí que poc a poc escrius, per demà…Que demà, que demà….mancarà el fruit  de cada pas….Per això malgrat la boira  cal caminar”

Avituallàvem...plàtans, aigua… . Vaselina  pel coll, –merda!- les ulleres pringades.  Biodramina, primers símptomes de mareig. El ritme era tant frenètic  que  les ulleres s’incrustaven com una ventosa a les òrbites dels ulls i el gorro començava a agafar forma aerodinàmica, com  un casc de ciclista. Vaig calcular mentalment el ritme; anàvem  a prop del cinc quilòmetres hora. Seguia sent un plaer tot plegat.

“ si vens amb mi…no demanis un camí planer…ni estels d’argent …i un demà ple de promeses, sols…un poc de sort….i que la vida ens doni un camí …. Ben llarg”.

Va passar  Sa Tuna, el Cap de Begur, Aiguafreda, Aiguablava… La Punta de les Formigues començava a emergir a la llunyania. Cada cop més a prop el Far de Sant Sebastià. El ritme boníssim…el meu estat perfecte….

“ i així pren, i així pren ….tot el fruit que et pugui donar….el camí que poc a poc escrius..per demà….que demà, que demà….mancarà el fruit de cada pas…per això malgrat la boira cal…caminar”.

Ens trobàvem just davant del Far de Sant Sebastià i va començar el Rock and Roll. Nedava “mano a mano” amb en Pep. Va ser en un instant; al introduir la mà a l’aigua per iniciar la braçada vaig impactar amb una cosa dura… que al ficar-me del tot a  sobre era de color negre. Vaig fer  un bot i em vaig girar. Tenia davant meu una aleta  que es va submergir a un pam del meu nas. La primera impressió, d’uns dos metres d’alçada..por lo menos!!!… . Després... potser m’havia passat, però un parell de pams sí!…. em sentia el Capitan America que havia  enfonsat a un tauró!. Posteriorment  els experts m’han confirmat que era un peix lluna. Sempre quedarà el dubte… .

A partir d’aquí el mar es va enfurismar. Teníem les Formigues a la vista però no arribàvem. El ritme va caure bruscament. Neptú ens posava a proba. Vàrem lluitar i  va ser molt dur. Finalment els cinc companys d’aventura  ( Pep Vivas, Nacho Gasch, Jacques Tuset i Ruben Sarlé)  vàrem tocar terra a la vegada. .. 5 hores 33 minuts!!!!Els dos avitualladors, el Marc Caballé i el patró… que ho van fer  molt bé, es van quedar fent les fotos de rigor.

L’enhorabona a la resta de  companys d’aventura!.

Juanjo es queda al cel

Dilluns al matí encara no m'havia llevat del llit que vaig conectar el mòvil per saber com anava l'operació de rescat del Juanjo garra. " Juanjo es queda al cel"...vaig quedar glaçat. Hem estat seguint tota l'operació desde Divendres a través d'internet i twitter. Diumenge vàrem anar a dormir amb la seguretat que al dia següent un helicòpter el treuria d'allà....inevitable recordar cinc anys enrera la pèrdua d'algú molt proper,  també a la muntanya. Una gran putada!.

“Malgrat els esforços de molta i molta gent; malgrat la força que heu fet tots i, sobretot, a pesar de la resistència heroica que  ha posat el Juanjo, acompanyat fins a l’últim alè per Kheshap Sherpa,  la muntanya ha decidit quedar-se per sempre més amb la companyia de qui tant i tant l’estimava”

I es que....“les grans muntanyes no son justes o injustes, simplement son perilloses.
(Reinhold Messner)”.

 La meva admiració als que lluiten per fer realitat les seves il.lusions.... “Avui iniciem la partida definitiva, estem ficant el be més preuat, la nostra pròpia existència, al servei d’una quimera, que en definitiva es una dualitat entre un idil·li amb la muntanya i la pròpia passió per la vida. J.Garra”.

Ultra Swim Formentera Eivissa 2013.

El pasado 1 de Mayo fui uno de los “afortunados” en tomar parte en la travesía a nado que pretendía unir  las islas de Formentera e Eivissa. No por la  ruta más corta, sino entre las localidades de Es Pujols (Formentera) y Santa Eulària des Riu (Eivissa), a priori 30 Km.

Durante la tarde anterior habíamos estado planificando la aventura, preparando los avituallamientos, probando la temperatura del  agua, 16 ºC, demasiado fría...,  la idea era hacer paradas de un minuto cada media hora y  una de cuatro cada dos horas.

Así pues con todo dispuesto y el nudo en el estómago, alrededor de las 7:30 AM iniciamos la  aventura. Desde el inicio pude confirmar mi mayor temor, ¡el agua estaba helada! Y teníamos que aguantar unas diez horas…no tenía claro llegar a Santa Eulària.

Fueron pasando las horas, los avituallamientos,  los bancos de medusas, corrientes todavía más frías…faltarían unos siete quilómetros cuando  “el viento se volvió en contra y la dureza fue extrema para todos los nadadores, que tuvieron que luchar contra grandes olas a pesar de su evidente y lógico cansancio. Estas adversidades hicieron que se avanzara más lentamente de lo previsto. Parecía que era imposible pasar la Cala d´en Serra, pero los competidores se sobrepusieron y llegaron hasta Cala Llonga, donde se dio el bocinazo que anunciaba la libertad para nadar por libre y luchar por llegar antes a la playa de Santa Eulària, en la que se reunió un importante número de aficionados, deseosos de aplaudir a los valientes nadadores de larga distancia” (Diario de Ibiza).

En mi caso, tras nadar 11 horas y 34 minutos, llegué a la playa de Santa Eulària, cansado pero feliz por haber logrado concluir el reto más difícil no solo por la distancia, que finalmente fueron más de treinta quilómetros, sino por la temperatura del agua, HELADA!!!!.

Uno de los grandes interrogantes: ¿qué haces, en que piensas tantas horas? depende... en la Batalla de Rande pretendía despistar a mi canoísta para localizar el tesoro que dice la leyenda se esconde en la Ría de Vigo. En la Bocaina no tuve tiempo para pensar por el  “globo” (mareo) que cogí,  llegando a ver al mismísimo Napoleón emergiendo bajo las aguas. En esta travesía formé parte de un experimento: El estudio de los gases emitidos por el cuerpo humano según tipo de avituallamiento. La conclusión es que la intensidad de los gases en duración y olor es directamente proporcional con el número de geles consumidos, a mayor número de geles, mayor intensidad. Los sándwiches de crema de cacao, en menor proporción aumentan también la formación de gases. Descubrí que los pedos bajo el agua acaban emergiendo y  también huelen. ;-).

MI ENHORABUENA A TODOS MIS COMPAÑEROS DE AVENTURA, CAYAQUISTAS, JEFA DE EXPEDICIÓN Y EL RESTO DE PERSONAS IMPLICADAS....

211x100 o lo que es lo mismo 844 piscinas.

211x100 o lo que es lo mismo 844 piscinas, 21.100 metros, ,..una media maratón. Toma ya!!!!.

Hace unos meses me encontré a Joan Orensanz que venía de hacer una media maratón, corriendo.

-         ¡y si hacemos una media maratón nadando?.

-         Que dices, eso es un reto imposible.

Tras duras  negociaciones con el cuerpo técnico de nuestro club, conseguimos que nos reservaran un par de carriles en la piscina exterior para el día 27/03/2013 de 08 a 14 horas….ya no nos podíamos rajar.

Y dicho y hecho, el amigo Marc Petit, el amigo Joan y yo mismo, quedamos a las ocho de la mañana para intentar lograr una gran “fricada”, doscientas once  series de cien.

No sin polémica decidimos estructurar la sesión en: 3x ( 40x100) y 3x( 30x100), todas saliendo c/ 1:40 ….el Petit pretendía hacer la última a crono…ejem.

Y empezamos….primeras cuarenta,  cómodas. Al principio de la segunda tanda aparece el compañero Carles Puig, que estaba de “puesta a punto”. Tercer grupo, solos de nuevo y la cosa empieza a complicarse. Primera tanda de treinta, nos acompañan los nadadores infantiles que se quedan hasta casi el final. Segundo grupo de treinta, “jodidos!!!”. Últimas treinta, acabamos gracias a  una cosa que tienen los hombres entre las piernas. Última serie,  empecé a mariposa acabé arrastrándome.

Admito que me cogí de la cuerda (se que los que me conocen no lo dudan)…. y que no hice todos los virajes...pero estas pequeñas anécdotas  no invalidan un reto que no pienso repetir!!!!